Aigua robada, paper mullat

22 DE MARÇ
Com cada 22 de març celebrem el Dia Mundial de l'Aigua, que té el seu origen en la Conferència de les Nacions Unides per al Medi ambient i el Desenvolupament de 1992 a Rio de Janeiro. Des de llavors, països membres de l'ONU, associacions i ONGD que promouen l'aigua neta i hàbitats aquàtics sostenibles utilitzem aquesta assenyalada data per cridar l'atenció cap a un problema cada vegada més apressant.

Davant l'alarmant escassetat d'aigua, l'ésser humà porta temps intentant fabricar pluja. I no és una rondalla. D'entre els exemples més recents podem destacar el del professor Stephen Salter, científic de la Universitat d'Edimburg, que patentava allà pel 2004, davant la incredulitat dels seus col•legues, una màquina capaç de crear núvols. Davant el limitat accés a aquest element vital (no en va es diu que en un futur proper substituirà al petroli com a font de conflictes cruents entre Estats), Salter va enginyar una turbina de 60 metres d'altura que, accionada pel vent, aspira l'aigua del mar i la polvoritza en l'atmosfera creant núvols prenyats de pluja. L'ús prudent d'aquest peculiar artefacte podria, diuen, combatre la sequera al planeta. Una altra història singular esdevinguda poc temps després, i no menys real que la de Salter, és la protagonitzada per l'italià Bruno Tinazzo, que als seus més de 60 anys va travessar a peu els 652 quilòmetres que serpentegen el cabal del riu Po. L’hercúlia gesta, publicada en la premsa internacional, es va veure apaigavada per posteriors revelacions: el riu italià pateix la pitjor sequera del segle i es podria recórrer sense arribar a mullar-se la cintura.

Tot això succeeix al Nord, als anomenats països desenvolupats, on encara donem per descomptat l'accés a l'aigua potable, però què succeeix als països del Sud? A principis de mes hem tingut notícia que s'ha aconseguit la meta de l'accés a l'aigua potable dels Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni, això vol dir que des de 1990 s'ha aconseguit reduir a la meitat el nombre de persones que no hi tenien accés. Segons Nacions Unides, per primera vegada, gairebé el 90% de la població mundial té accés a l'aigua potable. Però el problema d'accés a l'aigua segueix encara condicionant la vida de 783 milions de persones, que encara no hi poden accedir. A més, Nacions Unides reconeix que encara estem lluny d'aconseguir la meta referida al sanejament i que és improbable que s’hi arribi el 2015: encara 2,5 milions de persones no tenen accés a serveis de sanejament adequats.

Malgrat que el 71 per cent de la superfície terrestre és aigua, només el 2,5 per cent d’aquesta és potable. Com succintament explica la BBC, “la provisió d'aigua potable està disminuint a nivell mundial. Una persona de cada cinc ja no té accés a l'aigua potable. Gairebé una de cada tres no disposa de mitjans de sanejament adequats...”

La crisi de l'aigua s'agreuja per la progressiva privatització, tant en el Nord com en el Sud, del que, com l'aire, és un bé natural imprescindible per a la supervivència humana i l'equilibri ecològic del planeta. Un titular en premsa resava recentment: “Entitats mediambientals protesten contra la privatització de l'aigua”. No trobàvem aquest titular en “El diario” de la Paz, a Bolívia. La notícia es publicava en un diari espanyol quan el passat mes de gener desenes d'organitzacions mediambientals alçaven la seva veu contra els plans de la Generalitat de Catalunya de privatitzar total o parcialment la societat pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL), perquè arrossega un deute d'uns 670 milions d'euros. Això és tan sol un exemple del que ja ocorre en diversos punts de l'Estat Español, on la privatització de la gestió hídrica avança a passos gegantins. Un dels casos més recents el trobem en la privatització del Canal d'Isabel II promoguda pel Govern Regional de la Comunitat de Madrid.

Amb el pretext de la crisi econòmica i d'una suposada major eficàcia en la gestió, el govern privatitza béns que pertanyen a la ciutadania. Segons dades de l'Associació Espanyola de Proveïment i Sanejament, el 36% de la gestió de l'aigua està en mans privades i l’11% està en mans d'empreses mixtes.

L'ONU, a la seva Declaració del Mil•lenni, afirma que l'aigua ha de mantenir-se en el sector públic. Una cosa que pot semblar òbvia i que, no obstant, des de medicusmundi hem de defensar a la vista de les firmes transnacionals que imposen polítiques fallides basades en beneficis empresarials, comprant els drets d'explotació de les fonts d’aigua amb la finalitat d'engrossir les seves arques. “Les més afectades segueixen sent les poblacions més empobrides”, informa l'ONU, “ja que el 50 per cent de la població dels països en desenvolupament està exposat al perill que representen les fonts d'aigua contaminada. D'altra banda, les disparitats entre el consum en el Nord i en el Sud són alarmants. Per exemple, els nens i nenes nascuts en països desenvolupats consumeixen entre 30 i 50 vegades més aigua que els nascuts en països en desenvolupament.”

L'accés a l'aigua potable, reivindiquem, no és un privilegi, si no un dret inseparable del dret a la salut, que ha de ser garantit pel poders públics. Defensem, per tant, una gestió pública de l'aigua perquè és l'única que pot garantir l'accés universal i equitatiu a la salut i al bon viure de les persones.



medicusmundi