jueves, 22 de marzo de 2012

Aigua robada, paper mullat

22 DE MARÇ
Com cada 22 de març celebrem el Dia Mundial de l'Aigua, que té el seu origen en la Conferència de les Nacions Unides per al Medi ambient i el Desenvolupament de 1992 a Rio de Janeiro. Des de llavors, països membres de l'ONU, associacions i ONGD que promouen l'aigua neta i hàbitats aquàtics sostenibles utilitzem aquesta assenyalada data per cridar l'atenció cap a un problema cada vegada més apressant.

Davant l'alarmant escassetat d'aigua, l'ésser humà porta temps intentant fabricar pluja. I no és una rondalla. D'entre els exemples més recents podem destacar el del professor Stephen Salter, científic de la Universitat d'Edimburg, que patentava allà pel 2004, davant la incredulitat dels seus col•legues, una màquina capaç de crear núvols. Davant el limitat accés a aquest element vital (no en va es diu que en un futur proper substituirà al petroli com a font de conflictes cruents entre Estats), Salter va enginyar una turbina de 60 metres d'altura que, accionada pel vent, aspira l'aigua del mar i la polvoritza en l'atmosfera creant núvols prenyats de pluja. L'ús prudent d'aquest peculiar artefacte podria, diuen, combatre la sequera al planeta. Una altra història singular esdevinguda poc temps després, i no menys real que la de Salter, és la protagonitzada per l'italià Bruno Tinazzo, que als seus més de 60 anys va travessar a peu els 652 quilòmetres que serpentegen el cabal del riu Po. L’hercúlia gesta, publicada en la premsa internacional, es va veure apaigavada per posteriors revelacions: el riu italià pateix la pitjor sequera del segle i es podria recórrer sense arribar a mullar-se la cintura.

Tot això succeeix al Nord, als anomenats països desenvolupats, on encara donem per descomptat l'accés a l'aigua potable, però què succeeix als països del Sud? A principis de mes hem tingut notícia que s'ha aconseguit la meta de l'accés a l'aigua potable dels Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni, això vol dir que des de 1990 s'ha aconseguit reduir a la meitat el nombre de persones que no hi tenien accés. Segons Nacions Unides, per primera vegada, gairebé el 90% de la població mundial té accés a l'aigua potable. Però el problema d'accés a l'aigua segueix encara condicionant la vida de 783 milions de persones, que encara no hi poden accedir. A més, Nacions Unides reconeix que encara estem lluny d'aconseguir la meta referida al sanejament i que és improbable que s’hi arribi el 2015: encara 2,5 milions de persones no tenen accés a serveis de sanejament adequats.

Malgrat que el 71 per cent de la superfície terrestre és aigua, només el 2,5 per cent d’aquesta és potable. Com succintament explica la BBC, “la provisió d'aigua potable està disminuint a nivell mundial. Una persona de cada cinc ja no té accés a l'aigua potable. Gairebé una de cada tres no disposa de mitjans de sanejament adequats...”

La crisi de l'aigua s'agreuja per la progressiva privatització, tant en el Nord com en el Sud, del que, com l'aire, és un bé natural imprescindible per a la supervivència humana i l'equilibri ecològic del planeta. Un titular en premsa resava recentment: “Entitats mediambientals protesten contra la privatització de l'aigua”. No trobàvem aquest titular en “El diario” de la Paz, a Bolívia. La notícia es publicava en un diari espanyol quan el passat mes de gener desenes d'organitzacions mediambientals alçaven la seva veu contra els plans de la Generalitat de Catalunya de privatitzar total o parcialment la societat pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL), perquè arrossega un deute d'uns 670 milions d'euros. Això és tan sol un exemple del que ja ocorre en diversos punts de l'Estat Español, on la privatització de la gestió hídrica avança a passos gegantins. Un dels casos més recents el trobem en la privatització del Canal d'Isabel II promoguda pel Govern Regional de la Comunitat de Madrid.

Amb el pretext de la crisi econòmica i d'una suposada major eficàcia en la gestió, el govern privatitza béns que pertanyen a la ciutadania. Segons dades de l'Associació Espanyola de Proveïment i Sanejament, el 36% de la gestió de l'aigua està en mans privades i l’11% està en mans d'empreses mixtes.

L'ONU, a la seva Declaració del Mil•lenni, afirma que l'aigua ha de mantenir-se en el sector públic. Una cosa que pot semblar òbvia i que, no obstant, des de medicusmundi hem de defensar a la vista de les firmes transnacionals que imposen polítiques fallides basades en beneficis empresarials, comprant els drets d'explotació de les fonts d’aigua amb la finalitat d'engrossir les seves arques. “Les més afectades segueixen sent les poblacions més empobrides”, informa l'ONU, “ja que el 50 per cent de la població dels països en desenvolupament està exposat al perill que representen les fonts d'aigua contaminada. D'altra banda, les disparitats entre el consum en el Nord i en el Sud són alarmants. Per exemple, els nens i nenes nascuts en països desenvolupats consumeixen entre 30 i 50 vegades més aigua que els nascuts en països en desenvolupament.”

L'accés a l'aigua potable, reivindiquem, no és un privilegi, si no un dret inseparable del dret a la salut, que ha de ser garantit pel poders públics. Defensem, per tant, una gestió pública de l'aigua perquè és l'única que pot garantir l'accés universal i equitatiu a la salut i al bon viure de les persones.



medicusmundi

martes, 20 de marzo de 2012

Agua robada, papel mojado


22 DE MARZO



Como cada 22 de marzo observamos el Día Mundial del Agua, que tiene su origen en la Conferencia de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente y el Desarrollo en 1992 en Río de Janeiro. Desde entonces, países miembros de la ONU, asociaciones y ONGD que promueven el agua limpia y hábitats acuáticos sostenibles utilizamos esta señalada fecha para llamar la atención hacia un problema cada vez más acuciante.

Ante la alarmante escasez de agua, el ser humano lleva tiempo intentando fabricar lluvia. Y no es una fábula. De entre los ejemplos más recientes podemos destacar el del profesor Stephen Salter, científico de la Universidad de Edimburgo que patentaba allá por el 2004, ante la incredulidad de sus colegas, una máquina capaz de crear nubes. Ante el limitado acceso a este elemento vital (no en vano se dice que en un futuro próximo sustituirá al petróleo como fuente de conflictos cruentos entre Estados), Salter ingenió una turbina de 60 metros de altura que, accionada por el viento, aspira el agua del mar y la pulveriza en la atmósfera creando nubes preñadas de lluvia. El uso prudente de este peculiar artefacto podría, dicen, combatir la sequía en el planeta. Otra historia singular acontecida poco tiempo después, y no menos real que la de Salter, es la protagonizada por el italiano Bruno Tinazzo, que a sus más de 60 años atravesó a pie los 652 kilómetros que serpentean el caudal del río Po. La hercúlea hazaña, publicada en la prensa internacional, fue ensombrecida por posteriores revelaciones: el río italiano sufre la peor sequía del siglo y pudo haber sido recorrido sin que el tenaz andariego llegase a mojarse la cintura.

Todo esto sucede en el Norte, en los llamados países desarrollados, donde aún damos por sentado el acceso al agua potable, pero ¿qué sucede en los países del Sur? A principios de mes hemos tenido noticia de que se ha alcanzado la meta del acceso al agua potable de los Objetivos de Desarrollo del Milenio, esto quiere decir que desde 1990 se ha conseguido reducir a la mitad el número de personas sin acceso al agua potable. Según Naciones Unidas, por primera vez, casi el 90% de la población mundial tiene acceso al agua potable. Pero el problema de acceso al agua sigue todavía condicionando la vida 783 millones de personas, que aún carecen de acceso al agua potable. Además, Naciones Unidas reconoce que aún estamos lejos de alcanzar la meta referida al saneamiento y que es improbable que se haga para 2015: todavía 2,5 millones de personas carecen de servicios de saneamiento adecuados.

A pesar de que el 71 por ciento de la superficie terrestre es agua, sólo el 2,5 por ciento de la misma es potable. Como sucintamente explica la BBC, “la provisión de agua potable está disminuyendo a nivel mundial. Una persona de cada cinco ya no tiene acceso al agua potable. Casi una de cada tres no dispone de medios de saneamiento adecuados...”

La crisis del agua se agrava por la progresiva privatización, tanto en el Norte como en el Sur, de lo que, como el aire, es un bien natural imprescindible para la supervivencia humana y el equilibrio ecológico del planeta. Un titular en prensa rezaba recientemente: “Entidades medioambientales protestan contra la privatización del agua”. No encontrábamos este titular en “El diario” de La Paz, en Bolivia. La noticia se publicaba en un diario español cuando en el pasado mes de enero decenas de organizaciones medioambientales alzaban su voz contra los planes de la Generalitat de privatizar total o parcialmente la sociedad pública Aguas Ter-LLobregat (ATLL), debido a que arrastra una deuda de unos 670 millones de euros. Esto es tan solo un ejemplo de lo que ya ocurre en diversos puntos del Estado Español, donde la privatización de la gestión hídrica avanza a pasos agigantados. Uno de los casos más recientes lo tenemos en la privatización del Canal de Isabel II promovida por el Gobierno Regional de la Comunidad de Madrid.

Con el pretexto de la crisis económica y de una supuesta mayor eficacia en la gestión, el gobierno privatiza bienes que pertenecen a la ciudadanía. Según datos de la Asociación Española de Abastecimiento y Saneamiento, el 36% de la gestión del agua está en manos privadas y el 11% está en manos de empresas mixtas.

La ONU, en su Declaración del Milenio, afirma que el agua debe mantenerse en el sector público. Algo que parece de Perogrullo y que, sin embargo, desde medicusmundi hemos de defender a la vista de las firmas transnacionales que imponen políticas fallidas basadas en beneficios empresariales, comprando los derechos de explotación de los manantiales con el fin de engrosar sus arcas. “Las más afectadas siguen siendo las poblaciones más empobrecidas”, informa la ONU, “ya que el 50 por ciento de la población de los países en desarrollo está expuesto al peligro que representan las fuentes de agua contaminada. Por otra parte, las disparidades entre el consumo en el Norte y en el Sur son alarmantes. Por ejemplo, los niños y niñas nacidos en países desarrollados consumen entre 30 y 50 veces más agua que los nacidos en países en desarrollo.”

El acceso al agua potable, reivindicamos, no es un privilegio, si no un derecho inseparable del derecho a la salud, que ha de ser garantizado por lo poderes públicos. Defendemos, por tanto, una gestión pública del agua porque es la única que puede garantizar el acceso universal y equitativo a la salud y al buen vivir de las personas.